Repensant en positiu

Cultura i economia, cultura i indústries, cultura i empresa, cultura sense economia, cultura sense indústries, cultura sense empreses...
Amb aquesta petita comparació pretenc reflexar un dels fils que s'ha anat sorgint en els Escorxadebats en els que participo, més enllà de la qüestió de la "urgència" cal que ens plantegem que queda en el fons del sac.
En un cantó del ring hi tenim els que defensem els binomis  cultura i .... , a l'altra banda tenim els qui defensen la cultura sense... com un animal en perill d'extinció tan pur i tan singular que cal tractar-lo quelcom diferent de la resta.
Evidentment, en aquest moment estic dibuixant els dos extrems del xiclet de maduixa, menta o del sabor que més us agradi que és la cultura, i com tot, el xiclet si s'estira massa, es trenca i els extrems encara que necessaris, no són bons.
En els darrers temps la cultura ha evolucionat molt ràpidament i ha passat de ser allò que coïem en una cuina lentament on l'olla feia xup-xup i ens demanava paciència per poder tastar els resultats d'aquelles flaires a un fast food que ha d'adaptar-se continúament.
Des del meu cantó del ring on crec que tot suma, crec que la cultura és i ha de ser economia, empresa, indústria..., i que no és dolent perquè tot allò que suma no fa més que enriquir i obrir nous ventalls de possibilitats.
Evidentment, tot té els seus riscos, i obrint el ventall un dia cremarem guisat o ens sortirà salat o massa espès però també podem fer-lo més gustós amb textures noves i olors més fines.
El camí és això fer dues passes endavant i mitja endarrere. I en un món tan global com local no podem evitar un mimetització dels sectors.
Tenim un futur on tot és possible i tot està per fer, cal deixar enrere doncs, tot i que costi, pors i recels  i treure la cultura d'aquesta campana de vidre, on alguns creuen que està protegida de la voràgine dels temps que vivim perquè no es quedi com un reducte ranci en un museu que sol ens podrà explicar el passat.
La cultura ha de poder explicar el nostre passat, el nostre present i ser capaç de dibuixar el nostre futur. Tancada en una campana de vidre no ho podrà fer.
Cal esforços de tots els costats, artistes, creadors, gestors, productors i entitats públiques i privades. Faran falta polítiques i accions valentes (com assenyalava en Toni Gonzàlez en el seu bloc) i però sobretot hem de tenir ganes de fer passes endavant sense mirar enrere constantment, creien sense dubtes que el futur que ens espera, si caminem tots plegats endavant, pot ser impressionant.