dimecres, 14 de desembre del 2011
ARTSENSEPAPERS: EScorxadebat+ núm 3 // ARTISTES??
ARTSENSEPAPERS: EScorxadebat+ núm 3 // ARTISTES??: El proper dimarts dia 13 tenim el següent escorxadebat+, en el que parlarem del paper dels i les artistes... o és millor que els diguem crea...
divendres, 2 de desembre del 2011
dilluns, 21 de novembre del 2011
Al Cesar lo que es del Cesar, la moda del micromecenatge lleidatà.
Perdoneu que aquest post sigui plenament reinvindicatiu, però després dels articles als diaris lleidatans i de les converses mantingudes amb feres lleidatanes, crec que és hora de posar un toc d'atenció a algunes qüestions.
En els darrers mesos, a Lleida, s'ha posat de moda una nova forma de finançament cultural anomenada crowdfunding, entre nosaltres, micromecenatge.
Aquesta nova forma de financiació va començar a sorgir a l'Estat espanyol (portada d'Amèrica) fa uns tres anys aproximadament i es va començar a aplicar al finançament del camp audiovisual, bàsicament curtmetratges.
En aquelles èpoques a Lleida, jo estava ajudant a un grup lleidatà a buscar formes de finançament per l'edició del su disc, sí, eren els Cronistes: els que ara tothom anomena els pioners del micromecenatge a les nostres terres, i és veritat, va ser el primer grup que va treure el seu treball mitjançant un sistema molt semblant al micromecenatge actual, però crec que també cal saber qui hi havia darrere de tot això, perquè em dol que s'atribueixi una feina a una persona que no és que no se la mereixi però si que no va ser el gurú de tot plegat. Perquè darrere del micromecenatge del grup hi era jo, almenys en els seus inicis i en gran part del seu desenvolupament. I tampoc és que jo em consideri la gurú en tot plegat però la feina de recerca i investigació feta tenen el seu valor.
Aquest és un acte de pur i simple orgull, no ho negaré pas, però crec que necessari ja que moltes vegades la feina que hi ha al darrere dels projectes (importantíssima i vital en moltes ocasions) no es reconeguda com a tal.
Per acabar, només deixar una qüestió a l'aire, que ja vaig mig comentar en l'últim Escorxadebats.
El micromecenatge pot ser una arma de doble full, una arma que actualment, almenys en terres lleidatanes estan utilitzant els artistes i no els productors/gestors i això pot generar reaccions contràries ja que ara mateix sé li estan donant caracterísques curatives a una eina, que és això una eina més de finançament, que no ha de substituir-ne d'altres sinó complementar-les.
El finançament cultural està ferit des de fa mesos i les conjuncions polítiques i econòmiques no auguren grans millores a curt termini. És per això que caldrà reinventar moltes coses. Espero que en el simposi de demà de l'APGCC trobem nous camins que ens ajudin a tornar a arribar a bon port. Caldrà tenir paciència i molta imaginació en els pròxims temps.
Y lo dicho, al César lo que es del César.
En els darrers mesos, a Lleida, s'ha posat de moda una nova forma de finançament cultural anomenada crowdfunding, entre nosaltres, micromecenatge.
Aquesta nova forma de financiació va començar a sorgir a l'Estat espanyol (portada d'Amèrica) fa uns tres anys aproximadament i es va començar a aplicar al finançament del camp audiovisual, bàsicament curtmetratges.
En aquelles èpoques a Lleida, jo estava ajudant a un grup lleidatà a buscar formes de finançament per l'edició del su disc, sí, eren els Cronistes: els que ara tothom anomena els pioners del micromecenatge a les nostres terres, i és veritat, va ser el primer grup que va treure el seu treball mitjançant un sistema molt semblant al micromecenatge actual, però crec que també cal saber qui hi havia darrere de tot això, perquè em dol que s'atribueixi una feina a una persona que no és que no se la mereixi però si que no va ser el gurú de tot plegat. Perquè darrere del micromecenatge del grup hi era jo, almenys en els seus inicis i en gran part del seu desenvolupament. I tampoc és que jo em consideri la gurú en tot plegat però la feina de recerca i investigació feta tenen el seu valor.
Aquest és un acte de pur i simple orgull, no ho negaré pas, però crec que necessari ja que moltes vegades la feina que hi ha al darrere dels projectes (importantíssima i vital en moltes ocasions) no es reconeguda com a tal.
Per acabar, només deixar una qüestió a l'aire, que ja vaig mig comentar en l'últim Escorxadebats.
El micromecenatge pot ser una arma de doble full, una arma que actualment, almenys en terres lleidatanes estan utilitzant els artistes i no els productors/gestors i això pot generar reaccions contràries ja que ara mateix sé li estan donant caracterísques curatives a una eina, que és això una eina més de finançament, que no ha de substituir-ne d'altres sinó complementar-les.
El finançament cultural està ferit des de fa mesos i les conjuncions polítiques i econòmiques no auguren grans millores a curt termini. És per això que caldrà reinventar moltes coses. Espero que en el simposi de demà de l'APGCC trobem nous camins que ens ajudin a tornar a arribar a bon port. Caldrà tenir paciència i molta imaginació en els pròxims temps.
Y lo dicho, al César lo que es del César.
dimecres, 12 d’octubre del 2011
Noves propostes, l'Escorxadebats
Primer disculpar-me per la meva desaparició de finals d'estiu. Però de vegades cal donar temps i espai a tot allò que a un li bull dins del seu cap per a què sorgeixi amb la forma desitjada.
Però avui no escric per parlar de tot plegat sinó per felicitar i aplaudir la iniciativa de l'Escorxadebats de la mà del Jaume Belló i la Maite Ojer i de l'anfitriona del teatre, la Margarida.
Una proposta sense pretensions però alhora amb molt a dir. Un espai obert al diàleg i l'opinió a tots aquells que tenen un nexe amb la cultura ja siguin espectadors, actors, museòlegs, productors, creadors; on tots podem aprendre de tots.
Ahir, entre vells coneguts, retrobats i nous per conèixer vam gaudir d'una xerrada plurilateral distesa i afable, on emportar-nos alguna cosa nova a casa.
No em vull extendre més, sinó semblarà que m'han ensabonat per a què es hi faci publicitat i no és així.
Jo m'ho vaig passar molt bé i sempre que hi pugui hi tornaré. Per això us ho recomano, com diu la dita: Com més serem, més riurem.
Ah, i com vaig dir ahir, (versió extesa de la piulada #escorxadebats:
"La cultura, és com és culs, cadascú en té un i li agrada perquè és seu, i no per ser diferent és menys cert, llavors podríem dir que la cultura és la suma de tots els culs. "
"Hem d'aprendre a parlar de la cultura sense etiquetes, perquè les etiquetes generen complexos i la cultura és cultura (sense més) ens agradi o no."
Espero retrobar-vos els segon dimarts de cada mes al vestíbul del Teatre Escorxador a les 20h.
Si voleu més informació : http://artsensepapers.blogspot.com/
Però avui no escric per parlar de tot plegat sinó per felicitar i aplaudir la iniciativa de l'Escorxadebats de la mà del Jaume Belló i la Maite Ojer i de l'anfitriona del teatre, la Margarida.
Una proposta sense pretensions però alhora amb molt a dir. Un espai obert al diàleg i l'opinió a tots aquells que tenen un nexe amb la cultura ja siguin espectadors, actors, museòlegs, productors, creadors; on tots podem aprendre de tots.
Ahir, entre vells coneguts, retrobats i nous per conèixer vam gaudir d'una xerrada plurilateral distesa i afable, on emportar-nos alguna cosa nova a casa.
No em vull extendre més, sinó semblarà que m'han ensabonat per a què es hi faci publicitat i no és així.
Jo m'ho vaig passar molt bé i sempre que hi pugui hi tornaré. Per això us ho recomano, com diu la dita: Com més serem, més riurem.
Ah, i com vaig dir ahir, (versió extesa de la piulada #escorxadebats:
"La cultura, és com és culs, cadascú en té un i li agrada perquè és seu, i no per ser diferent és menys cert, llavors podríem dir que la cultura és la suma de tots els culs. "
"Hem d'aprendre a parlar de la cultura sense etiquetes, perquè les etiquetes generen complexos i la cultura és cultura (sense més) ens agradi o no."
Espero retrobar-vos els segon dimarts de cada mes al vestíbul del Teatre Escorxador a les 20h.
Si voleu més informació : http://artsensepapers.blogspot.com/
diumenge, 7 d’agost del 2011
Els públics de la cultura: Video de la ponencia de Jaume Colomer: "Los públic...
Els públics de la cultura: Video de la ponencia de Jaume Colomer: "Los públic...: "Video de la ponencia de Jaume Colomer, 'Los públicos de la Cultura', en el V Seminario Internacional del Observatorio Cultural del Proyecto ..."
dilluns, 1 d’agost del 2011
L'oest de Catalunya...
Sempre que torno de la capital de fer un curs de formació cultural, em quedo amb la sensació que molts d'ells no coneixen Ponent, que a l'oest de Catalunya com diria el Pardal encara es couen les coses d'una manera diferent, i resulta que encara diferent, no ho fem tant malament. Deu ser l'esperit de supervivència del far west català...
M'agrada anar a Barcelona per conèixer diferents tipus de bestioles, en aquest cas musicals, que emergeixen per la ciutat i les seves rodalies. Veure les variants urbanites de músic que vec i conec cada dia té la seva gràcia, especialment, si com jo, et permets el luxe de mirar-t'ho des de diferents angles.
Aprendre... com sempre, he après més observant que dels powerpoints. Cristina, si ho llegeixes, no et sentis malament... Al cap d'una estona tanta pantalleta es fa avorrida. El meu cap sempre acaba engolint les converses silencioses que hi ha enmig de la classe que destilen els lligams entre músics que sense saber-ho han connectat per uns instants, trobant l'acord dissonant.
És també quan torno, que m'envaeix una estranya melangia d'una ciutat que m'atrapa però sabent que la terra i la manera de fer de Ponent, (rarets ho som...per essència) té aquell punt d'amor-odi que ni contigo ni sin tí. Aquella convivència estranya de gran família, on tots sabem el paper que juguem davant una aparent harmonia.
I si, Barcelona, està bé, per anar-hi de visita, per temporades curtes. Per descobrir bestioles teatrals i musicals però nits com la d'ahir escoltant fados a la fresca enmig d'arbres fruiters sota una haima de colors i aquella olor a terra humida quan ja el sol s'ha post em recorda que l'encant de la terra és aquest, festivals com l'Horta Rock, on sense pretensions i entre amics, coneguts i bestioles, la música pren el seu major protagonisme.
M'agrada anar a Barcelona per conèixer diferents tipus de bestioles, en aquest cas musicals, que emergeixen per la ciutat i les seves rodalies. Veure les variants urbanites de músic que vec i conec cada dia té la seva gràcia, especialment, si com jo, et permets el luxe de mirar-t'ho des de diferents angles.
Aprendre... com sempre, he après més observant que dels powerpoints. Cristina, si ho llegeixes, no et sentis malament... Al cap d'una estona tanta pantalleta es fa avorrida. El meu cap sempre acaba engolint les converses silencioses que hi ha enmig de la classe que destilen els lligams entre músics que sense saber-ho han connectat per uns instants, trobant l'acord dissonant.
És també quan torno, que m'envaeix una estranya melangia d'una ciutat que m'atrapa però sabent que la terra i la manera de fer de Ponent, (rarets ho som...per essència) té aquell punt d'amor-odi que ni contigo ni sin tí. Aquella convivència estranya de gran família, on tots sabem el paper que juguem davant una aparent harmonia.
I si, Barcelona, està bé, per anar-hi de visita, per temporades curtes. Per descobrir bestioles teatrals i musicals però nits com la d'ahir escoltant fados a la fresca enmig d'arbres fruiters sota una haima de colors i aquella olor a terra humida quan ja el sol s'ha post em recorda que l'encant de la terra és aquest, festivals com l'Horta Rock, on sense pretensions i entre amics, coneguts i bestioles, la música pren el seu major protagonisme.
dilluns, 4 de juliol del 2011
Cal dibuixar nous camins
Passat l'equador del 2011 toca fer revisió del que hem fet i del que ens queda per endavant...
Començavem aquest blog parlant de canvis, la majoria premeditats, de projectes culturals que s'iniciaven o anaven a desaparèixer...
Lleida preveia moviments, segurament la majoria d'ells, necessaris per avançar.
Després, la vida, el destí, digueu-li com vulgueu ens va portar aconteixements inesperats que a moltes persones ens va deixar pensant, alguns més que altres, en l'ofici, en el ritme de vida, en les intensitats de projectes... Sensacions i sentiments que colpeixen i que segurament estan dibuixant d'altres en els nostres caps, respirant amb la necessitat de seguir endavant...
També altres decisions "oficials" es fan públiques provocant incerteses i donant lloc a titulars a diaris com aquest que recentment es publicava al diari Segre:
"Estiu cultural sota mínims
L'activitat municipal en arts escèniques s'alenteix a Lleida amb l'arribada de l'estiu, mentre que capitals similars com Tarragona o Girona presenten una notable vitalitat."
Hem celebrat els deu anys de la companyia de la Baldufa, el vint-i-cinc anys de la companyia de teatre El Sidral, l'acomiadament del Festinoval, el canvi de l'Animac, que a finals d'any es posarà a concurs, la suspensió de l'Atac Jazz, del Paupaterres... ens queda rebre el nou disc de Mister Jones o dels Pastorets Rock que també celebren desè aniversari, el nou disc d'en Jordi Gasión, una nova edició de l'Horta Rock i d'altres projectes que segur que es comencen a coure tot i les adversitats i els canvis sobtats.
Al cap i a la fi com algú em va escriure fa uns mesos: "...els vents poden canviar de sentit i seguiran sent vents, de vegades a pesar teu, a pesar nostre, però vents a la fi..."
I tot plegat ens farà avançar.
I simplement el que vinc a dir és això que, malgrat tot, cal seguir treballant. Potser caldrà que ens hi esforcem més, les circumstàncies no són del tot favorables però quan tinguem el resultat en les nostres mans, reflectides en les cares del nostre públic sabrem que haurà valgut la pena, és la màgia d'aquesta feina, tan etèria i tan eterna...
Nosaltres ja sabem que no ens farem rics amb aquesta feina, no la vam triar per això, si no per quelcom més...
Aprofitem doncs per dibuixar nous camins, millors, més creatius i amb més força... i potser d'aquí un temps podrem tenir les nostres pròpies autopistes...
dijous, 19 de maig del 2011
És hora de decidir, a la Cultura també! 22 de maig..
Perquè la cultura és un DRET i no un luxe.
Perquè ben aviat el nostre ofici torni a tenir unes condicions dignes com la resta.
Perquè els que malviuen, viuen o volem tornar a viure de l'ofici cultural també mengem, paguem factures i tenim casa i no vivim de l'aire com diu la llegenda urbana.
Perquè simplement també volem i tenim dret a decidir.
Aquest diumenge voteu, votem, i millorem les nostres ciutats, els nostres pobles i el nostre ofici.
Us adjunto els programes electorals dels principals partits que es presenten a la ciutat de Lleida.
PSC:
CIU:
ERC:
CUP:
diumenge, 1 de maig del 2011
Bloc de Lluís Bonet: La financiación colaborativa a través de internet
Bloc de Lluís Bonet: La financiación colaborativa a través de internet: " La reducción de las fuentes habituales de financiación externa (subvenciones públicas, patrocinio empresarial o ayudas de fundaciones priv..."
dissabte, 16 d’abril del 2011
Al Damià músic, al Damià amic...
Escric aquestes paraules, de la manera més egoista, per fer que aquesta sensació que fa poc més de vint-i-quatre hores que recorre el meu cos, s'apaivagui ràpidament i desaparegui.
Havia tingut una bona setmana, dimarts, tot just estrenàvem Catalunya Über Alles a la Mostra de Cinema Llatinoamericà i havia anat força bé. Feia dies que parlava de trucar-te. Havíem d'arreglar coses però em feia mandra. La nostra amistat no passava els millors dies i era públic.
Tot just dijous al vespre parlava amb la Mayra per quedar la setmana vinent tots tres, però vaig pensar que tenies bolo i millor trucar-te l'endemà... I l'endemà, el destí va fer que em deixés el telèfon a casa (rara cosa en mi)... i quan vaig tornar, cap a les sis de la tarda, em vaig trobar amb tot plegat; trucades i missatges des de les nou del matí explicant-me la notícia, missatges preocupats perquè no contestava...
Avui t'hem acomiadat, tot just fa un any fèiem la promo del Musicacció... En aquella entrevista vas dir que jo et deia que tenies un atractiu per fer que ens apuntéssim a un bombardeo... i era veritat...
La mateixa energia que em feia enfadar com una mona, feia, que, amb un d'aquells: "vaaaaa.... que te n'estàs morint de ganes..." amb aquell somriure d'orella a orella i una llarga abraçada tot fent la nostra reglamentària San Miquel, me n'oblidés i et digués; "no em miris així que ja saps que diré que sí, així que explica'm què et ronda pel cap...".
Així que gràcies, per les enrabiades, pels somriures, pels sms, per les enredades, pels silencis necessaris, per la música i per les nits de converses d'Antares, Cafés i altres emboirats que hem pogut compartir....
Et trobarem a faltar... molt...
Sempre et deuré l'última abraçada....
diumenge, 13 de març del 2011
Bloc de Lluís Bonet: NO retalleu la cultura (2)
Bloc de Lluís Bonet: NO retalleu la cultura (2): "(continuació dels comentaris sobre els 7 punts del Manifest) 4. El retall obligarà a les institucions (nacionals, locals, privades) a reduir..."
Bloc de Lluís Bonet: NO retalleu la cultura (1)
Bloc de Lluís Bonet: NO retalleu la cultura (1): "Un ampli grup d’associacions de professionals culturals de Catalunya ha llençat un manifest sota el títol “NO retalleu la cultura” com a co..."
diumenge, 27 de febrer del 2011
Les dues cares de la moneda
Aquests dies he redescobert les dues cares de la moneda... D'aquells projectes que es dibuixen sotamà, que es perfilen cuidadosament i que quan el dibuix es gairebé a punt, tot esdevé una taca en un paper... energies malgastades o potser no, errors per aprendre en el camí...
M'ha sorprès gratament com músics d'aquesta ciutat es deixen enredar per causes desdibuixades però amb ganes d'esclatar amb la llum del dia. De com amics, de fora del nostre petit món, les arts en viu, s'apunten al carro, sense saber que el treball per molt ordenat que vulguem que sigui, sempre acaba sent un caos per viure aquelles hores contrarellotge que ens donen aquella pujada d'endorfines quan tot acaba bé...però no tot no sempre tot acaba bé... i avui el blog va d'això, dels projectes d'aquesta ciutat que acaben a les portes del forn per acabar de coure's ...
Projectes que d'aquí un temps ningú recordarà com van començar, o potser si, davant d'aquella cervesa o tassa de cafè en una conversa que va passar de ser d'allò més intrascendent a ser un moment de màgia, d'aquells que, tan sols per un instant t'erissen la pell i t'arranquen un somriure.
L'altra cara d'aquesta moneda, és la d'algú que pensa contràriament a mi, i que segurament quan llegeixi aquestes línies creurà que em contradic a mi mateixa, potser és la copa de vi que m'acomapnya mentre escric aquestes línies, potser és que intento mirar el prisma per tots cantons.
La visió contrària és d'un músic, que lluny de la meua visió, la de gestora, productora, promotora, dieu-li com vulgueu, mira fredament el fets, o almenys ho intenta. Sabent que els errors podien tenir solució. Acostumada a tallar ales, abans d'emprendre un vol on les turbulències es poden preveure incertes.
La meua feina, no sempre és aquesta, simplement és ajudar a redreçar el camí quan cal, mirant endins i enfora tantes vegades com sigui necessari per a que tot pugui arribar a tenir la forma desitjada.
I potser és hora de recollir, en uns dies, les cendres de projectes, que segurament replantejats, des d'una altra visió, poden tornar a recuperar el propòsit original, recordant que cadascú té el seu lloc i que la feina que fem els gestors, no vol, ni molt menys, prendre protagonisme ni importància, tan sols som una eina per vehicular totes aquelles idees que us ronden pel cap perquè tard o d'hora es puguin fer realitat sobre d'un escenari...
Però per això cal que ens deixeu compartir les vostres il·lusions...
dissabte, 29 de gener del 2011
Una mica de tot.. com al mercat..
Bati bull d'idees al cap. Desordenades i poc concises.
Moltes novetats en el panorama, una de cal, una d'arena, com tot a la vida.
Mentres el Zum i la Baldufa treuen a la llum els seus personatges feliços, hi ha projectes que ens diuen adéu i projectes que es fan més curts, alguns eren una crònica d'una mort anunciada i d'altres són d'aquelles notícies que et deixen sorprès. De moment, els cinèfils haurem de buscar alternatives per l'últim dimecres de mes...
Tot i així, hi ha fogons de cuines que han hagut que començar a pujar el foc, després de molts mesos... Com dèiem no hi ha ying sense yang...
Un any que hem començat amb forces retallades públiques, cosa que era d'esperar, ha provocat alguns efectes estranys certes nits culturals.
Paraules sorprenents en comunicats d'alguns que encara no han après que per cridar més fort no et faran més cas.
Perquè per davant de tot s'han de guardar les formes de cara en fora, sobretot si tens la butxaca buida i no tens la paella pel mànec...que aquest luxe sol se'l poden permetre gent com en Jordi Pujol, ara que ja està jubilat i amb pensió vitalícia... però n'hi ha que no n'aprendran.
Com no n'aprendrem mai a fer sobreviure un projecte sense les ajudes públiques, aquesta el la pedra de la cultura lleidatana i espanyola en general.... tot i que sempre hi ha excepcions, és clar...
Fe d'errates
Un petit error que cal esmenar, és que amb tanta estrena teatral junta vaig capgirar les dates.
Els primers teatreros a estrenar espectacle infantil van ser La Baldufa amb le seu Príncp feliç i no el Zum que ho fan avui amb la Camisa de l'home feliç.
Els primers teatreros a estrenar espectacle infantil van ser La Baldufa amb le seu Príncp feliç i no el Zum que ho fan avui amb la Camisa de l'home feliç.
dimarts, 4 de gener del 2011
Com comença el 2011, culturalment parlant, és clar...
L’any nou que encetem, ve carregadet i farcit.
Pot ser es deu que els mesos que deixem enrere sense un duro per la cultura i no amb tots els bolos que ens haguessin agradat, han disparat la creativitat dels nostres artistes.
Aquí en va una pinzellada:
Anirem de celebracions amb la Baldufa, El Sidral, els Pastorets Rock o el Festinoval per dir-ne alguns. Veurem estrenes teatrals, dels que celebren i dels que no, com els del Zum que seran els primers a estrenar aquest any.
Cauran en algunes mans afortunades aquells objectes anomenats cd’s amb noves músiques ponentines amb sabor a rumba i a barretina.
Ens asseurem davant grans pantalles per veure Almacelles i Lleida contant històries de culebrot i surrealismes varis que podrien passar a Ponent.
I un Teatre Nacional recollirà les engrunes d’un projecte lleidatà; ai perdoneu, que de vegades em perdo, que de projecte en queda i molt, lo de lleidatà és el que no tinc tan clar...
Començaran a veure la llum projectes que encara estan cuinant-se a foc lent i s’auguren també alguns canvis previsibles per alguns i sorprenents per uns altres.
Però no desvetllarem els detalls de tot plegat abans que ho facin els seus protagonistes...
N’hi ha que passaran sense pena ni glòria, de desastres fulgurants, de polèmics, d’esperats, de modestos i de més del de sempre.
Tan sols, esperem que el canvi de dècada ens porti un pas més enllà de l’evolució de la cultura lleidatana, i que deixem de mirar-nos el melic (que de vegades ens agrada massa...) de tant en tant per mirar al nostre voltant i una mica més enllà.
Pd. El torn de paraula, està obert i lliure a tota rèplica, que l’autocrítica és vàlida i necessària, no fos cas, que jo també em passi massa estona mirant el meu melic...
dilluns, 3 de gener del 2011
De què va tot això?
Em presentaré. El meu nom és Marta Guiu, 27 anys, nascuda a Lleida on actualment resideixo, diplomada en Empresarials, post graduada en Producció i Gestió d’espectacles i amb un mestratge en Gestió cultural entre d’altres.
D’ofici, administrativa comptable, de professió, gestora cultural, sempre que m’ho puc permetre.
Aquest bloc, té la simple intenció de reflectir la cultura de terra endins, en aquest cas, la de Ponent, que lluny de les ensenyances de molt bons professors que he tingut com en Lluís Bonet o en Jaume Colomer, és molt diferent de la cultura de Barcelona.
Parlaré de músics que fan més de tècnics de llums o de cambrers que de músics, de petites companyies de teatre que sobreviuen de fer molt orgullosament teatre infantil i animacions, d’actors i actrius que es reuneixen un cop al mes en un cafè per fer riure a la gent gratuïtament, de projectes que comencen i d’altres que s’acaben, dels que es queden en el tinter i dels que no són el que semblaven.
Parlarem de la cultura de subsistència, de la que no t’ensenyen en els graus, postgraus ni màsters, la que descobreixes parlant, observant i convivint amb aquestes bèsties que es diuen artistes.
Pd. El títol del bloc, com els que em coneixen ja hauran descobert, és un petit homenatge, als petits espais com són el bar Antares i el Cafè de l'Escorxador ( i el seus cambrers) on tot sovint, quan ja ha caigut el sol, entre cerveses, s'esdevenen i s'esdevindran moltes de les converses que acabaran abocades en aquest bloc; i els emboirats, són aquelles companyies de nits, projectes, músiques i teatres amb els que de tant en tant fem camí...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)