Escric aquestes paraules, de la manera més egoista, per fer que aquesta sensació que fa poc més de vint-i-quatre hores que recorre el meu cos, s'apaivagui ràpidament i desaparegui.
Havia tingut una bona setmana, dimarts, tot just estrenàvem Catalunya Über Alles a la Mostra de Cinema Llatinoamericà i havia anat força bé. Feia dies que parlava de trucar-te. Havíem d'arreglar coses però em feia mandra. La nostra amistat no passava els millors dies i era públic.
Tot just dijous al vespre parlava amb la Mayra per quedar la setmana vinent tots tres, però vaig pensar que tenies bolo i millor trucar-te l'endemà... I l'endemà, el destí va fer que em deixés el telèfon a casa (rara cosa en mi)... i quan vaig tornar, cap a les sis de la tarda, em vaig trobar amb tot plegat; trucades i missatges des de les nou del matí explicant-me la notícia, missatges preocupats perquè no contestava...
Avui t'hem acomiadat, tot just fa un any fèiem la promo del Musicacció... En aquella entrevista vas dir que jo et deia que tenies un atractiu per fer que ens apuntéssim a un bombardeo... i era veritat...
La mateixa energia que em feia enfadar com una mona, feia, que, amb un d'aquells: "vaaaaa.... que te n'estàs morint de ganes..." amb aquell somriure d'orella a orella i una llarga abraçada tot fent la nostra reglamentària San Miquel, me n'oblidés i et digués; "no em miris així que ja saps que diré que sí, així que explica'm què et ronda pel cap...".
Així que gràcies, per les enrabiades, pels somriures, pels sms, per les enredades, pels silencis necessaris, per la música i per les nits de converses d'Antares, Cafés i altres emboirats que hem pogut compartir....
Et trobarem a faltar... molt...
Sempre et deuré l'última abraçada....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada