La banda sonora d'aquest post avui, és l'últim disc de l'Ismael Serrano.
Molts pensareu que és molt monyes però de tant en tant té aquelles
paraules per mirar la vida amb aquell punt de reflexió i de poesia que
de vegades oblidem.
Avui m'agradaria fer-vos una juguesca, em donaré per contenta si un de vosaltres ho aconsegueix, ja sé que sóc tossuda, però crec que el canvi ha de venir des de nosaltres mateixos i cada cop estic més cansada D'actituds derrotistes, gent de la cultura inclosos.
Diuen que per adquirir un hàbit, has de repetir una conducta durant mínim set dies consecutius.
Jo
us demano, músics, actors, creadors, gestors, programadors, tècnics i
altres bèsties culturals que cada cop que durant la següent setmana
que us preguntin sobre el present i futur de la cultura en comptes de
dir: és que ara ja no tenim bla, bla, bla.... i no podrem fer res diguem
ara tenim això (per poc que sigui) i intentarem millorar el que tenim.
Us
demano una cosa tan simple com deixar de mirar enrere i queixar-nos en
el present, per mirar el present i parlar de futur, un futur que és una
pàgina en blanc perquè hem de re-aprendre tot allò que hem après.
Si tots deixem de pensar en el que teníem i pensem en el que tenim i treballem per i en això encara que no ho sembli poc a poc el camí s'anirà obrint davant nostre.
La
solució ha de venir de nosaltres començant a caminar sense tenir en
compte economies, polítiques i altres que ens puguin desviar dels
nostres objectius.
Se'ns ha de jutjar pel que som ara, i per les
nostres accions de present, no per un passat millor o pitjor que ni
tornarà ni ens ajudarà re-dibuixar el futur.
Per això intentem-ho, no tenim res a perdre, tantes vegades com faci falta, possiblement no trobarem el camí adequat a la primera, però si a la segona o a la tercera.
Penseu
que de tot plegat, en el nostre futur, ens en podrem riure, com aquell
qui, en la distància, riu de si mateix al no veure que la solució era
davant nostre i no la vam saber veure a l'instant.
