Perdoneu que aquest post sigui plenament reinvindicatiu, però després dels articles als diaris lleidatans i de les converses mantingudes amb feres lleidatanes, crec que és hora de posar un toc d'atenció a algunes qüestions.
En els darrers mesos, a Lleida, s'ha posat de moda una nova forma de finançament cultural anomenada crowdfunding, entre nosaltres, micromecenatge.
Aquesta nova forma de financiació va començar a sorgir a l'Estat espanyol (portada d'Amèrica) fa uns tres anys aproximadament i es va començar a aplicar al finançament del camp audiovisual, bàsicament curtmetratges.
En aquelles èpoques a Lleida, jo estava ajudant a un grup lleidatà a buscar formes de finançament per l'edició del su disc, sí, eren els Cronistes: els que ara tothom anomena els pioners del micromecenatge a les nostres terres, i és veritat, va ser el primer grup que va treure el seu treball mitjançant un sistema molt semblant al micromecenatge actual, però crec que també cal saber qui hi havia darrere de tot això, perquè em dol que s'atribueixi una feina a una persona que no és que no se la mereixi però si que no va ser el gurú de tot plegat. Perquè darrere del micromecenatge del grup hi era jo, almenys en els seus inicis i en gran part del seu desenvolupament. I tampoc és que jo em consideri la gurú en tot plegat però la feina de recerca i investigació feta tenen el seu valor.
Aquest és un acte de pur i simple orgull, no ho negaré pas, però crec que necessari ja que moltes vegades la feina que hi ha al darrere dels projectes (importantíssima i vital en moltes ocasions) no es reconeguda com a tal.
Per acabar, només deixar una qüestió a l'aire, que ja vaig mig comentar en l'últim Escorxadebats.
El micromecenatge pot ser una arma de doble full, una arma que actualment, almenys en terres lleidatanes estan utilitzant els artistes i no els productors/gestors i això pot generar reaccions contràries ja que ara mateix sé li estan donant caracterísques curatives a una eina, que és això una eina més de finançament, que no ha de substituir-ne d'altres sinó complementar-les.
El finançament cultural està ferit des de fa mesos i les conjuncions polítiques i econòmiques no auguren grans millores a curt termini. És per això que caldrà reinventar moltes coses. Espero que en el simposi de demà de l'APGCC trobem nous camins que ens ajudin a tornar a arribar a bon port. Caldrà tenir paciència i molta imaginació en els pròxims temps.
Y lo dicho, al César lo que es del César.
