Una mica de tot.. com al mercat..

Bati bull d'idees al cap. Desordenades i poc concises.

Moltes novetats en el panorama, una de cal, una d'arena, com tot a la vida.

Mentres el Zum i la Baldufa treuen a la llum els seus personatges feliços, hi ha projectes que ens diuen adéu i projectes que es fan més curts, alguns eren una crònica d'una mort anunciada i d'altres són d'aquelles notícies que et deixen sorprès. De moment, els cinèfils haurem de buscar alternatives per l'últim dimecres de mes...

Tot i així, hi ha fogons de cuines que han hagut que començar a pujar el foc, després de molts mesos... Com dèiem no hi ha ying sense yang...

Un any que hem començat amb forces retallades públiques, cosa que era d'esperar, ha provocat alguns efectes estranys certes nits culturals.

Paraules sorprenents en comunicats d'alguns que encara no han après que per cridar més fort no et faran més cas.

Perquè per davant de tot s'han de guardar les formes de cara en fora, sobretot si tens la butxaca buida i no tens la paella pel mànec...que aquest luxe sol se'l poden permetre gent com en Jordi Pujol, ara que ja està jubilat i amb pensió vitalícia... però n'hi ha que no n'aprendran.

Com no n'aprendrem mai a fer sobreviure un projecte sense les ajudes públiques, aquesta el la pedra de la cultura lleidatana i espanyola en general.... tot i que sempre hi ha excepcions, és clar...

Fe d'errates

Un petit error que cal esmenar, és que amb tanta estrena teatral junta vaig capgirar les dates.
Els primers teatreros a estrenar espectacle infantil van ser La Baldufa amb le seu Príncp feliç i no el Zum que ho fan avui amb la Camisa de l'home feliç.

Com comença el 2011, culturalment parlant, és clar...

L’any nou que encetem, ve carregadet i farcit.

Pot ser es deu que els mesos que deixem enrere sense un duro per la cultura i no amb tots els bolos que ens haguessin agradat, han disparat la creativitat dels nostres artistes.

Aquí en va una pinzellada:

Anirem de celebracions amb la Baldufa, El Sidral, els Pastorets Rock o el Festinoval per dir-ne alguns. Veurem estrenes teatrals, dels que celebren i dels que no, com els del Zum que seran els primers a estrenar aquest any.

Cauran en algunes mans afortunades aquells objectes anomenats cd’s amb noves músiques ponentines amb sabor a rumba i a barretina.

Ens asseurem davant grans pantalles per veure Almacelles i Lleida contant històries de culebrot i surrealismes varis que podrien passar a Ponent.

I un Teatre Nacional recollirà les engrunes d’un projecte lleidatà; ai perdoneu, que de vegades em perdo, que de projecte en queda i molt, lo de lleidatà és el que no tinc tan clar...

Començaran a veure la llum projectes que encara estan cuinant-se a foc lent i s’auguren també alguns canvis previsibles per alguns i sorprenents per uns altres.

Però no desvetllarem els detalls de tot plegat abans que ho facin els seus protagonistes...

N’hi ha que passaran sense pena ni glòria, de desastres fulgurants, de polèmics, d’esperats, de modestos i de més del de sempre.

Tan sols, esperem que el canvi de dècada ens porti un pas més enllà de l’evolució de la cultura lleidatana, i que deixem de mirar-nos el melic (que de vegades ens agrada massa...) de tant en tant per mirar al nostre voltant i una mica més enllà.

Pd. El torn de paraula, està obert i lliure a tota rèplica, que l’autocrítica és vàlida i necessària, no fos cas, que jo també em passi massa estona mirant el meu melic...

De què va tot això?

Em presentaré. El meu nom és Marta Guiu, 27 anys, nascuda a Lleida on actualment resideixo, diplomada en Empresarials, post graduada en Producció i Gestió d’espectacles i amb un mestratge en Gestió cultural entre d’altres.

D’ofici, administrativa comptable, de professió, gestora cultural, sempre que m’ho puc permetre.

Aquest bloc, té la simple intenció de reflectir la cultura de terra endins, en aquest cas, la de Ponent, que lluny de les ensenyances de molt bons professors que he tingut com en Lluís Bonet o en Jaume Colomer, és molt diferent de la cultura de Barcelona.

Parlaré de músics que fan més de tècnics de llums o de cambrers que de músics, de petites companyies de teatre que sobreviuen de fer molt orgullosament teatre infantil i animacions, d’actors i actrius que es reuneixen un cop al mes en un cafè per fer riure a la gent gratuïtament, de projectes que comencen i d’altres que s’acaben, dels que es queden en el tinter i dels que no són el que semblaven.

Parlarem de la cultura de subsistència, de la que no t’ensenyen en els graus, postgraus ni màsters, la que descobreixes parlant, observant i convivint amb aquestes bèsties que es diuen artistes.

Pd. El títol del bloc, com els que em coneixen ja hauran descobert, és un petit homenatge, als petits espais com són el bar Antares i el Cafè de l'Escorxador ( i el seus cambrers) on tot sovint, quan ja ha caigut el sol, entre cerveses, s'esdevenen i s'esdevindran moltes de les converses que acabaran abocades en aquest bloc; i els emboirats, són aquelles companyies de nits, projectes, músiques i teatres amb els que de tant en tant fem camí...